jueves, 1 de diciembre de 2011

El regal més estrany

Mai oblidaré la cara que va posar el metge quan em va dir que em quedaven dos mesos de vida. Es podria dir que si la paraula 'desconcert' hagués de definir-se amb una imatge, no podia haver una altra més adequada que aquella. Per més que ho penso, estic convençut que aquesta expressió només va poder ser degut a una cosa: la marcada disparitat entre la meva reacció i la de la meva dona en escoltar les seves paraules. Va ser com si tots els seus anys de pràctica mèdica i la seva experiència per comunicar notícies difícils s'haguessin esfumat de sobte, i és que, probablement, res en la seva vida li havia preparat per al que tenia al davant seu.

El meu rostre reflectia una profunda calma i una tranquil·litat sincera, fins i tot vaig somriure amablement quan em vaig assabentar. En canvi, la meva dona va trencar en plor tot just dos segons després d'escoltar, i va caure com un gran iceberg al separar-se damunt l'oceà. Si algú hagués obert la porta del consultori en aquest moment i s'hagués aturat a contemplar l'escena uns instants, probablement pensaria que la meva dona acabava de rebre la notícia de la seva pròpia mort, i jo, com un maleït insensible, estigués somrient al haver-me assabentat d'allò, però sens dubte no hauria sabut explicar-se el gran desassossec que reflectia la cara d'aquell metge.
Recordo que abans d'anar-nos li vaig donar les gràcies al doctor i li vaig estendre la mà, però el pobre home estava tan ofuscat que no la va estrènyer. És més, dubto que s'hagi adonat tan sols del moment en que la meva dona i jo vam sortir del consultori. 

De camí a casa, cap dels dos va esmentar una sola paraula. L'únic que trencava el tènue silenci del cotxe eren els seus esporàdics sanglots. No sé què va ser el que ella estava pensant en aquell moment, però vaig preferir no preguntar fins haver arribat a casa i esperar que es calmés una mica més.

Per la meva part, jo estava pensant que no era tan dolent això de morir en dos mesos. Tot i haver celebrat el meu 32 aniversari la setmana anterior, sentia que la meva vida havia estat plena. Tenia casa, treball, cotxe, pocs però molt bons amics i, sobretot, una dona encantadora a la que estimava moltíssim. Realment ja no li demanava res més a aquest món i sentia que podia deixar-lo en pau en qualsevol moment.

Quan vam arribar a casa, ella va entrar directament a la sala i va seure al seu lloc de costum davant de la televisió. No la va encendre, simplement la contemplava pensativa, interrompuda una que altra vegada per un parell de sanglots que se li escapaven però que, a poc a poc, anava aconseguint contenir. Em vaig ficar a la cuina a preparar el te. Mentre l'aigua bullia, anava pensant en totes les coses que podríem fer ella i jo en aquests dos mesos: anar a la platja, passejar a cavall, estendre’ns damunt la neu, provar plats exòtics, embriagar-nos i riure sota la llum de la lluna fins caure profundament adormits amb un somriure inesborrable als nostres llavis.

El xiulet de la tetera em va treure dels meus somnis al cap d'uns minuts. Dues tasses, dos bossetes de camamilla en cadascuna. Dues cullerades de sucre per a mi, una i mitja per a ella. Així era com ho bevíem sempre. Solia dir-li que era l'or líquid que feia fluir les paraules, de manera que se'ns va fer costum beure una tassa abans de parlar assumptes delicats. Quan li vaig portar el te, la seva respiració ja s'havia compassat, encara que els seus ulls seguien més humits del normal. Després del primer glop va alçar la vista, i les nostres mirades es van trobar. Vaig sentir com si m'estigués travessant l'ànima, buscant la resposta a una pregunta que mai s'atreviria a formular. Encara que no m'agradava veure-la plorar, reconec que ni tan sols les llàgrimes podien amagar la bellesa dels seus ulls. Va baixar la vista a terra.

—¿Què penses fer? —em va dir després de donar un segon glop, més llarg que l'anterior.
—Vull que viatgem, anar a on sempre vam voler, aprofitar cada minut al màxim —li vaig respondre immediatament.
—¿No ... tens por? —va preguntar temorosa.
—La veritat és que sí, una mica —li vaig confessar—. Però seràs amb mi, no?
No em va respondre. Va donar un altre glop lent, va baixar la tassa i em va dir:
—Avui és 13. Saps què passa en dos mesos?
Vaig trigar un segon en recordar-ho. A més del pronòstic del metge…
—El teu aniversari —vaig respondre.
—No et moris, si us plau. No suportaria que em regalessis un comiat etern —em va suplicar mentre les llàgrimes tornaven a brollar dels seus ulls i es lliscaven per les seves galtes.
No vaig tenir paraules per respondre, de manera que les llàgrimes ho van fer per mi. La meva tassa, encara plena, va relliscar lentament pels meus dits fins caure a terra i fer-se miquetes en un petit espectacle que tots dos ignorem, ja que no fèiem una altra cosa que mirar-nos als ulls.

jueves, 11 de agosto de 2011

T'estranyo (Te extraño)

No tenia clar que van significar aquelles llàgrimes teves. Fins i tot ara, segueixo sense tenir-ho clar. No t'havia vist en més de dos anys, tot i que freqüentàvem els mateixos llocs. Moria de ganes de veure't, de parlar una estona, d'oblidar el temps i aturar el món, com només nosaltres podíem fer-ho. Però no va passar. En canvi, vaig tenir els teus darrers instants, el teu últim alè de vida, el teu últim somriure i aquestes llàgrimes que encara fan que em doni voltes el cap.

Et vaig trobar entre la multitud histèrica, entre runa i flames, entre crits i plors que esquinçaven. No mereixies morir així, que tant havies repudiat el soroll i preferit el silenci, per escoltar els teus pensaments i, de tant en tant, els meus. Era una cruel ironia, i no obstant això hi estaves, estesa en el paviment, amb les cames atrapades per les bigues i l'abdomen tot xop de sang. Vaig córrer immediatament cap a tu. Vaig prendre la teva mà dreta entre les meves, i no vaig poder contenir el plor. Quan em vas veure, només vas poder somriure. Sempre vaig pensar que aquest somriure teu era el més sincer i pur de tots els somriures damunt aquest món.

Desitjava morir amb tu, no separar-me de tu mai més. Implorava, amb tota l'ànima, que la terra s'obrís i ens s'empassés a un abisme fosc i sense fons. Però no va passar. Sentia com la teva mà s'aferrava a la meva, com si em donessis tota la vida que et quedava en aquest gest. El cor s'em va trencar quan vaig veure que els teus ulls, ennuvolats de les teves llàgrimes i les meves, s'estaven tancant a poc a poc, i que mai tornarien a obrir-se. Sense deixar de somriure, els teus llavis em van entregar la teva última paraula: "Perdó".

No vaig entendre per què vas dir això. No vaig entendre per què ploraves i somreies al veure'm aquí, sostenint la teva mà. Va poder haver significat tant, o potser que jo només estigui imaginant. I, de sobte, vaig despertar. Mai m'havia sentit tan malament per no tenir-te, fins aquell instant. Quant de temps més hem de passar per això?

• • •

No tenía claro que significaban aquellas lágrimas tuyas. Incluso ahora, sigo sin tenerlo claro. No te había visto en más de dos años, a pesar de que frecuentábamos los mismos lugares. Moría de ganas de verte, de hablar un rato, de olvidar el tiempo y detener el mundo, como sólo nosotros podíamos hacerlo. Pero no ocurrió. En cambio, tuve tus últimos instantes, tu último aliento de vida, tu última sonrisa y esas lágrimas que todavía hacen que mi cabeza de vueltas.

Te encontré entre la multitud histérica, entre escombros y llamas, entre gritos y llantos que desgarraban. No merecías morir así, que tanto habías repudiado el ruido y preferido el silencio, para escuchar tus pensamientos y, de vez en cuando, los míos. Era una cruel ironía, y sin embargo, ahí estabas, tendida en el pavimento, con las piernas atrapadas por las vigas y el abdomen empapado en sangre. Corrí inmediatamente hacia ti. Tomé tu mano derecha entre las mías, y no pude contener el llanto. Cuando me miraste, solamente pudiste sonreir. Siempre pensé que esa sonrisa era la más pura y sincera de todas las sonrisas de este mundo.

Deseaba morir contigo, no separarme de ti nunca más. Imploraba, con toda mi alma, que la tierra se abriera y nos engullera a un oscuro abismo sin fondo. Pero no ocurrió. Sentía cómo tu mano se aferraba a la mía, como si me compartieras toda la vida que te quedaba en ese gesto. El corazón se me partió cuando vi que tus ojos, nublados por tus lágrimas y las mías, se iban cerrando poco a poco, y que jamás volverían a abrirse.  Sin dejar de sonreír, tus labios me entregaron tu última palabra: "Perdón".

No entendí por qué dijiste eso. No entendí por qué llorabas y sonreías al verme ahí, sosteniendo tu mano. Pudo haber significado tanto, o puede ser que yo sólo lo esté imaginando. Y, de pronto, desperté. Jamás me había sentido tan mal por no tenerte, hasta aquel momento. ¿Cuánto tiempo más hemos de pasar por esto?

martes, 28 de junio de 2011

La muerte me viene a buscar

¡Dios mío! ¿Qué es todo este ruido?
Este mistral me está volviendo loco.
Por favor, apágame la luz,
no quiero que nadie
me vea aquí agonizando.

¿Qué ha pasado con todos los amigos?
Creo que soy el único que aguanta vivo.
Todos han acabado pagando
un precio demasiado grande
por intentar ser felices.

Y ahora que todo parece haber terminado,
no me sabe tan mal el haberte amado.
Sólo me siento triste
de no poder seguir
viviendo siempre a tu lado.

Y no me habléis de “castigo divino”.
Ningún pecado merece el morir así,
apagándome poco a poco,
dándome cuenta de todo,
sentenciado en esta cama.

El invierno afuera ya se esconde,
lo noto en la tibieza de la cama,
pero para mí no hay primavera,
ya no me queda ninguna hoja
que me quiera salir.

Y ahora el destino llama a la puerta.
Niña, la muerte me viene a buscar.
Por favor, cógeme bien fuerte,
no me dejes con ella a solas,
que la muerte me viene a buscar.

Traducción de:

domingo, 19 de junio de 2011

Perduts en el fons dels nostres records (Lost in the depths of our memories)

Ens van unir les ferides i els comiats. Tu volies superar el dol, jo volia tornar a riure. Una tarde plujosa i ombrívola, ho recordo bé. Les gotes d'aigua en el teu rostre ocultaven molt bé les teves llàgrimes, i la pròpia pluja era el plor del meu cor. No ens vam dir res, ni tan sols una sola paraula, simplement ens vam abraçar. Ens vam oblidar de la vida, del que succeiria. Deixem de pensar per un moment, un moment que es va convertir en una eternitat. Tots dos perseguíem un somni, un somni que es va escapar. I no sabíem si continuar o acceptar la nova veritat. Teníem por, això era. Sempre ho vam tenir. No volíem patir de nou i, per això, evitàvem parlar.

• • •

The wounds and the goodbyes brought us together. You wanted to stop mourning, I wanted to laugh again. It was a gloomy rainy evening, I remember it well. The water droplets on your face covered up your tears, and the rain itself was the weeping of my heart. We didn't say anything, not even a single word, just hugged each other. We forgot about life, about what would happen. We stopped thinking for a while, a moment that became an eternity. Both of us were chasing a dream. A dream that has escaped. And we didn't know whether to continue or accept the new truth. We were afraid, that was. We always were. We didn't want to suffer again, and so we avoided to talk.

miércoles, 1 de junio de 2011

Terratrèmol dins d'un cos cansat (A quake inside a tired body)

Fa mal, molt dins del teu cor. Llavors, vols saber. Vols saber-ho tot: el que vas fer mal, el que vas fer bé. Però no hi ha res dins de la teva ment. Està buida, com els teus ulls. No vols plorar, només vols mirar. De sobte, t'adones que hi ha gent que t'envolta. La gent et pregunta com et sents. I tan sols pots respondre amb l'única paraula que pot sortir de la teva boca: "bé".

Per descomptat que no estàs bé. No saps com et sents, no saps ni què sentir. No pots descriure el que hi ha dins teu. I saps per què? Perquè no hi ha res dins teu. La teva ment està buida. Els teus ulls estan buits. També el teu cor està buit. I, en aquest precís instant, realment no es pot estimar o odiar… a res, a ningú.

• • •

It hurts, deep inside your heart. Then, you want to know. You want to know everything: what you did wrong, what you did right. But there's nothing inside your mind. It is empty, just like your eyes. You don't want to cry, just want to look. Suddenly, you realize there are people around you. People asking how you feel. And you just answer with the only word that can go out from your mouth: "fine".

Of course you're not fine. You don't know how you feel, you don't even know what to feel. You can't describe what's inside you. And you know why? 'cause there is nothing inside you. Your mind is empty. Your eyes are empty. Even your heart is empty. And, in that very moment, you can't really love or hate… anything, anyone.