jueves, 1 de diciembre de 2011

El regal més estrany

Mai oblidaré la cara que va posar el metge quan em va dir que em quedaven dos mesos de vida. Es podria dir que si la paraula 'desconcert' hagués de definir-se amb una imatge, no podia haver una altra més adequada que aquella. Per més que ho penso, estic convençut que aquesta expressió només va poder ser degut a una cosa: la marcada disparitat entre la meva reacció i la de la meva dona en escoltar les seves paraules. Va ser com si tots els seus anys de pràctica mèdica i la seva experiència per comunicar notícies difícils s'haguessin esfumat de sobte, i és que, probablement, res en la seva vida li havia preparat per al que tenia al davant seu.

El meu rostre reflectia una profunda calma i una tranquil·litat sincera, fins i tot vaig somriure amablement quan em vaig assabentar. En canvi, la meva dona va trencar en plor tot just dos segons després d'escoltar, i va caure com un gran iceberg al separar-se damunt l'oceà. Si algú hagués obert la porta del consultori en aquest moment i s'hagués aturat a contemplar l'escena uns instants, probablement pensaria que la meva dona acabava de rebre la notícia de la seva pròpia mort, i jo, com un maleït insensible, estigués somrient al haver-me assabentat d'allò, però sens dubte no hauria sabut explicar-se el gran desassossec que reflectia la cara d'aquell metge.
Recordo que abans d'anar-nos li vaig donar les gràcies al doctor i li vaig estendre la mà, però el pobre home estava tan ofuscat que no la va estrènyer. És més, dubto que s'hagi adonat tan sols del moment en que la meva dona i jo vam sortir del consultori. 

De camí a casa, cap dels dos va esmentar una sola paraula. L'únic que trencava el tènue silenci del cotxe eren els seus esporàdics sanglots. No sé què va ser el que ella estava pensant en aquell moment, però vaig preferir no preguntar fins haver arribat a casa i esperar que es calmés una mica més.

Per la meva part, jo estava pensant que no era tan dolent això de morir en dos mesos. Tot i haver celebrat el meu 32 aniversari la setmana anterior, sentia que la meva vida havia estat plena. Tenia casa, treball, cotxe, pocs però molt bons amics i, sobretot, una dona encantadora a la que estimava moltíssim. Realment ja no li demanava res més a aquest món i sentia que podia deixar-lo en pau en qualsevol moment.

Quan vam arribar a casa, ella va entrar directament a la sala i va seure al seu lloc de costum davant de la televisió. No la va encendre, simplement la contemplava pensativa, interrompuda una que altra vegada per un parell de sanglots que se li escapaven però que, a poc a poc, anava aconseguint contenir. Em vaig ficar a la cuina a preparar el te. Mentre l'aigua bullia, anava pensant en totes les coses que podríem fer ella i jo en aquests dos mesos: anar a la platja, passejar a cavall, estendre’ns damunt la neu, provar plats exòtics, embriagar-nos i riure sota la llum de la lluna fins caure profundament adormits amb un somriure inesborrable als nostres llavis.

El xiulet de la tetera em va treure dels meus somnis al cap d'uns minuts. Dues tasses, dos bossetes de camamilla en cadascuna. Dues cullerades de sucre per a mi, una i mitja per a ella. Així era com ho bevíem sempre. Solia dir-li que era l'or líquid que feia fluir les paraules, de manera que se'ns va fer costum beure una tassa abans de parlar assumptes delicats. Quan li vaig portar el te, la seva respiració ja s'havia compassat, encara que els seus ulls seguien més humits del normal. Després del primer glop va alçar la vista, i les nostres mirades es van trobar. Vaig sentir com si m'estigués travessant l'ànima, buscant la resposta a una pregunta que mai s'atreviria a formular. Encara que no m'agradava veure-la plorar, reconec que ni tan sols les llàgrimes podien amagar la bellesa dels seus ulls. Va baixar la vista a terra.

—¿Què penses fer? —em va dir després de donar un segon glop, més llarg que l'anterior.
—Vull que viatgem, anar a on sempre vam voler, aprofitar cada minut al màxim —li vaig respondre immediatament.
—¿No ... tens por? —va preguntar temorosa.
—La veritat és que sí, una mica —li vaig confessar—. Però seràs amb mi, no?
No em va respondre. Va donar un altre glop lent, va baixar la tassa i em va dir:
—Avui és 13. Saps què passa en dos mesos?
Vaig trigar un segon en recordar-ho. A més del pronòstic del metge…
—El teu aniversari —vaig respondre.
—No et moris, si us plau. No suportaria que em regalessis un comiat etern —em va suplicar mentre les llàgrimes tornaven a brollar dels seus ulls i es lliscaven per les seves galtes.
No vaig tenir paraules per respondre, de manera que les llàgrimes ho van fer per mi. La meva tassa, encara plena, va relliscar lentament pels meus dits fins caure a terra i fer-se miquetes en un petit espectacle que tots dos ignorem, ja que no fèiem una altra cosa que mirar-nos als ulls.