miércoles, 18 de junio de 2014

Agora e para sempre (Ahora y para siempre)

Quem sou eu para você? 
O que sou eu para você? 
Nunca perguntei. 

Mas agora,
neste momento,
eu preciso de saber. 

Preciso de entender mil coisas que aconteceram tão de repente,
sem ser completamente autênticas.

Eu preciso de entender por que a nossa cega confiança mútua
diminuiu no momento em que mais precisávamos dela.

Eu preciso saber se o tempo vai esquecer de nos, 
ou se esquecermos nos do tempo.

Eu preciso saber se eu deixei alguma marca em você. 
Porque você deixou uma marca em mim, sabe?

•••

¿Quién soy yo para ti?
¿Qué soy yo para ti?
Nunca te lo pregunté.

Pero ahora,
en este momento,
necesito saberlo.

Necesito comprender mil cosas que pasaron tan de repente,
sin que fueran completamente auténticas.

Necesito comprender por qué nuestra ciega confianza mutua
disminuyó en el momento en el que más la necesitábamos.

Necesito saber si el tiempo se olvidará de nosotros,
o si nos olvidaremos del tiempo.

Necesito saber si yo dejé alguna huella en ti.
Porque tú dejaste una huella en mí, ¿sabes?

lunes, 23 de septiembre de 2013

Ella

El mundo no la entendía, puesto que ella se había negado a seguir sus reglas. Desde pequeña aprendió a flotar antes que a caminar, y a volar antes de siquiera hablar. Sus ojos siempre veían más allá, como descubriendo la verdad que se oculta tras la realidad. Prefirió la noche al día, porque tenía a la Luna como amiga. La encontré por casualidad, de paseo por los linderos de la imaginación. Cuando nos conocimos no nos dijimos nada, siguiendo el consejo de aquel prudente zorro. Pero, de pronto, nos entendimos a la perfección, y en aquel momento fue inevitable hablar. Yo, que toda la vida había preferido el silencio al bullicio, fui el primero que lo hizo. No podía haber sido de otra forma teniéndola a ella ahí delante. Entonces nos dejamos envolver por nuestras cálidas palabras, sonriendo de vez en cuando, llorando de tanto en tanto. Me enseñó a flotar, y abrazados comenzamos a bailar un vals sobre el cielo estrellado. No sabíamos de dónde venía la música, pero decidimos no averiguarlo. Sabíamos que las cosas estarían bien mientras siguiéramos danzando.

El món no l’entenia, ja que ella s’havia negat a seguir les seves regles. Des de petita va aprendre a surar abans que a caminar, a volar abans de tan sols parlar. Els seus ulls sempre veien més enllà, com descobrint la veritat que s’amaga després de la realitat. Va preferir la nit al dia, perquè tenia a la Lluna com amiga. La vaig trobar per casualitat, de passeig pels límits de la imaginació. Quan ens vam conèixer no ens vam dir res, seguint el consell d’aquell prudent guineu. Però, de sobte, ens vam entendre a la perfecció, i en aquell moment va ser inevitable parlar. Jo, que tota la vida havia preferit el silenci al bullici, vaig ser el primer que ho va fer. No podia haver estat d’una altra manera tenint-la a ella allí al davant. Llavors ens deixem embolicar per les nostres càlides paraules, somrient de tant en tant, plorant algunes vegades. Em va ensenyar a surar, i abraçats vam començar a ballar un vals sobre el cel estrellat. No sabíem d’on venia la música, però vam decidir no esbrinar-ho. Sabíem que les coses estarien bé mentre seguíssim dansant.

domingo, 4 de noviembre de 2012

¿Y cuál es el secreto?

Encontré este anuncio de Estrella Damm, patrocinador del FC Barcelona, y quería compartirlo con ustedes porque, por alguna extraña razón, me pone la piel de gallina y me emociona bastante. El anuncio está en catalán, pero me di a la tarea de traducirlo al español para que puedan entenderlo (la transcripción en catalán está abajo). ¡Disfrútenlo!


Un equipo de fútbol fue el centro del mundo,
«¿Y cuál es el secreto?», se preguntaban todos.
¿El fútbol ​​más bonito? ¿La velocidad, el control?
¿Ir siempre al ataque? ¿Buscar siempre el gol?

Es el juego en equipo, ¿no será la humildad?
Sin protagonistas ni divinidad.

Un equipo de fútbol fue el centro del mundo,
«¿Y cuál es el secreto?», se preguntaban todos.


El trabajo bien hecho, ¿quién no recuerda?
Una cosa muy nuestra en los momentos de mayor gloria.
«Amar tu oficio, vigilar cada detalle»,
cantó en un poema Joan Maragall.

«Está todo por hacer, podemos levantar el vuelo.
Todo es posible», escribía Martí i Pol.
Salvador Dalí, Pau Casals
Antoni Gaudí, desde aquí, universales.

Ruscalleda con la cuchara; con la pluma, Monzó.
Tú con tu martillo, yo con mi ordenador.
Médicos, periodistas, mecánicos, pintores
carpinteros, fontaneros, músicos y escritores.

Un equipo de fútbol fue el centro del mundo,
«¿Y cuál es el secreto?», se preguntaban todos.
La pasión, la dedicación, el atrevimiento, la curiosidad
y amar el trabajo es nuestra creatividad.

Son las ganas, trabajar duro.
¡Despierta compañero! Es mejor que la suerte.
No hay que reinventar, debemos seguir siendo quienes somos,
hacer las cosas como siempre, que no nos venza el sueño.

Un equipo de fútbol fue el centro del mundo,
«¿Y cuál es el secreto?», se preguntaban todos.
Si hacemos las cosas como nosotros sabemos,
¿existen imposibles?, ¿qué no lograremos?

Y lo que hagan los demás no importa:
el trabajo bien hecho no tiene fronteras ni tiene rival.

• • •


Un equip de fútbol va ser el centre del món,
«I quin és el secret?», es preguntava tothom.
El futbol més bonic? La velocitat, el control?
Anar sempre a l’atac? Buscar sempre el gol?

És el joc en equip. No serà la humilitat?
Sense protagonistes ni cap divinitat.
Un equip de fútbol va ser el centre del món,
«I quin és el secret?», es preguntava tothom.

La feina ben feta, qui no recorda?
Una cosa molt nostra en els moments de més gloria.
«Estimar el teu ofici, vigilar cada detall»,
va cantar en un poema Joan Maragall.

«Tot està per fer, podem aixecar el vol.
Tot és possible», escrivia Martí i Pol.
Salvador Dalí, Pau Casals,
Antoni Gaudí, des d’aquí, universals.

La Ruscalleda amb la cullera; amb la ploma, Monzó.
Tu amb el teu martell, jo amb el meu ordinador.
Metges, periodistes, mecànics, pintors
fusters, lampistes, músics i escriptors.

Un equip de fútbol va ser el centre del món,
«I quin és el secret?», es preguntava tothom.
La passió, la dedicació, l’atreviment, la curiositat
i estimar la feina és la nostra creativitat

Són les ganes, treballar fort.
Desperta company! És millor que la sort.
No ens hem de reinventar, hem de seguir sent qui som
fer les coses com sempre, que no ens venci la son.

Un equip de fútbol va ser el centre del món,
«I quin és el secret?», es preguntava tothom.
Si fem les coses com nosaltres sabem,
hi ha res impossible?, què no aconseguirem?

I el que facin els altres tant se val:
la feina ben feta no té fronteres ni té rival.

jueves, 1 de diciembre de 2011

El regal més estrany

Mai oblidaré la cara que va posar el metge quan em va dir que em quedaven dos mesos de vida. Es podria dir que si la paraula 'desconcert' hagués de definir-se amb una imatge, no podia haver una altra més adequada que aquella. Per més que ho penso, estic convençut que aquesta expressió només va poder ser degut a una cosa: la marcada disparitat entre la meva reacció i la de la meva dona en escoltar les seves paraules. Va ser com si tots els seus anys de pràctica mèdica i la seva experiència per comunicar notícies difícils s'haguessin esfumat de sobte, i és que, probablement, res en la seva vida li havia preparat per al que tenia al davant seu.

El meu rostre reflectia una profunda calma i una tranquil·litat sincera, fins i tot vaig somriure amablement quan em vaig assabentar. En canvi, la meva dona va trencar en plor tot just dos segons després d'escoltar, i va caure com un gran iceberg al separar-se damunt l'oceà. Si algú hagués obert la porta del consultori en aquest moment i s'hagués aturat a contemplar l'escena uns instants, probablement pensaria que la meva dona acabava de rebre la notícia de la seva pròpia mort, i jo, com un maleït insensible, estigués somrient al haver-me assabentat d'allò, però sens dubte no hauria sabut explicar-se el gran desassossec que reflectia la cara d'aquell metge.
Recordo que abans d'anar-nos li vaig donar les gràcies al doctor i li vaig estendre la mà, però el pobre home estava tan ofuscat que no la va estrènyer. És més, dubto que s'hagi adonat tan sols del moment en que la meva dona i jo vam sortir del consultori. 

De camí a casa, cap dels dos va esmentar una sola paraula. L'únic que trencava el tènue silenci del cotxe eren els seus esporàdics sanglots. No sé què va ser el que ella estava pensant en aquell moment, però vaig preferir no preguntar fins haver arribat a casa i esperar que es calmés una mica més.

Per la meva part, jo estava pensant que no era tan dolent això de morir en dos mesos. Tot i haver celebrat el meu 32 aniversari la setmana anterior, sentia que la meva vida havia estat plena. Tenia casa, treball, cotxe, pocs però molt bons amics i, sobretot, una dona encantadora a la que estimava moltíssim. Realment ja no li demanava res més a aquest món i sentia que podia deixar-lo en pau en qualsevol moment.

Quan vam arribar a casa, ella va entrar directament a la sala i va seure al seu lloc de costum davant de la televisió. No la va encendre, simplement la contemplava pensativa, interrompuda una que altra vegada per un parell de sanglots que se li escapaven però que, a poc a poc, anava aconseguint contenir. Em vaig ficar a la cuina a preparar el te. Mentre l'aigua bullia, anava pensant en totes les coses que podríem fer ella i jo en aquests dos mesos: anar a la platja, passejar a cavall, estendre’ns damunt la neu, provar plats exòtics, embriagar-nos i riure sota la llum de la lluna fins caure profundament adormits amb un somriure inesborrable als nostres llavis.

El xiulet de la tetera em va treure dels meus somnis al cap d'uns minuts. Dues tasses, dos bossetes de camamilla en cadascuna. Dues cullerades de sucre per a mi, una i mitja per a ella. Així era com ho bevíem sempre. Solia dir-li que era l'or líquid que feia fluir les paraules, de manera que se'ns va fer costum beure una tassa abans de parlar assumptes delicats. Quan li vaig portar el te, la seva respiració ja s'havia compassat, encara que els seus ulls seguien més humits del normal. Després del primer glop va alçar la vista, i les nostres mirades es van trobar. Vaig sentir com si m'estigués travessant l'ànima, buscant la resposta a una pregunta que mai s'atreviria a formular. Encara que no m'agradava veure-la plorar, reconec que ni tan sols les llàgrimes podien amagar la bellesa dels seus ulls. Va baixar la vista a terra.

—¿Què penses fer? —em va dir després de donar un segon glop, més llarg que l'anterior.
—Vull que viatgem, anar a on sempre vam voler, aprofitar cada minut al màxim —li vaig respondre immediatament.
—¿No ... tens por? —va preguntar temorosa.
—La veritat és que sí, una mica —li vaig confessar—. Però seràs amb mi, no?
No em va respondre. Va donar un altre glop lent, va baixar la tassa i em va dir:
—Avui és 13. Saps què passa en dos mesos?
Vaig trigar un segon en recordar-ho. A més del pronòstic del metge…
—El teu aniversari —vaig respondre.
—No et moris, si us plau. No suportaria que em regalessis un comiat etern —em va suplicar mentre les llàgrimes tornaven a brollar dels seus ulls i es lliscaven per les seves galtes.
No vaig tenir paraules per respondre, de manera que les llàgrimes ho van fer per mi. La meva tassa, encara plena, va relliscar lentament pels meus dits fins caure a terra i fer-se miquetes en un petit espectacle que tots dos ignorem, ja que no fèiem una altra cosa que mirar-nos als ulls.

jueves, 11 de agosto de 2011

T'estranyo (Te extraño)

No tenia clar que van significar aquelles llàgrimes teves. Fins i tot ara, segueixo sense tenir-ho clar. No t'havia vist en més de dos anys, tot i que freqüentàvem els mateixos llocs. Moria de ganes de veure't, de parlar una estona, d'oblidar el temps i aturar el món, com només nosaltres podíem fer-ho. Però no va passar. En canvi, vaig tenir els teus darrers instants, el teu últim alè de vida, el teu últim somriure i aquestes llàgrimes que encara fan que em doni voltes el cap.

Et vaig trobar entre la multitud histèrica, entre runa i flames, entre crits i plors que esquinçaven. No mereixies morir així, que tant havies repudiat el soroll i preferit el silenci, per escoltar els teus pensaments i, de tant en tant, els meus. Era una cruel ironia, i no obstant això hi estaves, estesa en el paviment, amb les cames atrapades per les bigues i l'abdomen tot xop de sang. Vaig córrer immediatament cap a tu. Vaig prendre la teva mà dreta entre les meves, i no vaig poder contenir el plor. Quan em vas veure, només vas poder somriure. Sempre vaig pensar que aquest somriure teu era el més sincer i pur de tots els somriures damunt aquest món.

Desitjava morir amb tu, no separar-me de tu mai més. Implorava, amb tota l'ànima, que la terra s'obrís i ens s'empassés a un abisme fosc i sense fons. Però no va passar. Sentia com la teva mà s'aferrava a la meva, com si em donessis tota la vida que et quedava en aquest gest. El cor s'em va trencar quan vaig veure que els teus ulls, ennuvolats de les teves llàgrimes i les meves, s'estaven tancant a poc a poc, i que mai tornarien a obrir-se. Sense deixar de somriure, els teus llavis em van entregar la teva última paraula: "Perdó".

No vaig entendre per què vas dir això. No vaig entendre per què ploraves i somreies al veure'm aquí, sostenint la teva mà. Va poder haver significat tant, o potser que jo només estigui imaginant. I, de sobte, vaig despertar. Mai m'havia sentit tan malament per no tenir-te, fins aquell instant. Quant de temps més hem de passar per això?

• • •

No tenía claro que significaban aquellas lágrimas tuyas. Incluso ahora, sigo sin tenerlo claro. No te había visto en más de dos años, a pesar de que frecuentábamos los mismos lugares. Moría de ganas de verte, de hablar un rato, de olvidar el tiempo y detener el mundo, como sólo nosotros podíamos hacerlo. Pero no ocurrió. En cambio, tuve tus últimos instantes, tu último aliento de vida, tu última sonrisa y esas lágrimas que todavía hacen que mi cabeza de vueltas.

Te encontré entre la multitud histérica, entre escombros y llamas, entre gritos y llantos que desgarraban. No merecías morir así, que tanto habías repudiado el ruido y preferido el silencio, para escuchar tus pensamientos y, de vez en cuando, los míos. Era una cruel ironía, y sin embargo, ahí estabas, tendida en el pavimento, con las piernas atrapadas por las vigas y el abdomen empapado en sangre. Corrí inmediatamente hacia ti. Tomé tu mano derecha entre las mías, y no pude contener el llanto. Cuando me miraste, solamente pudiste sonreir. Siempre pensé que esa sonrisa era la más pura y sincera de todas las sonrisas de este mundo.

Deseaba morir contigo, no separarme de ti nunca más. Imploraba, con toda mi alma, que la tierra se abriera y nos engullera a un oscuro abismo sin fondo. Pero no ocurrió. Sentía cómo tu mano se aferraba a la mía, como si me compartieras toda la vida que te quedaba en ese gesto. El corazón se me partió cuando vi que tus ojos, nublados por tus lágrimas y las mías, se iban cerrando poco a poco, y que jamás volverían a abrirse.  Sin dejar de sonreír, tus labios me entregaron tu última palabra: "Perdón".

No entendí por qué dijiste eso. No entendí por qué llorabas y sonreías al verme ahí, sosteniendo tu mano. Pudo haber significado tanto, o puede ser que yo sólo lo esté imaginando. Y, de pronto, desperté. Jamás me había sentido tan mal por no tenerte, hasta aquel momento. ¿Cuánto tiempo más hemos de pasar por esto?