jueves, 11 de agosto de 2011

T'estranyo (Te extraño)

No tenia clar que van significar aquelles llàgrimes teves. Fins i tot ara, segueixo sense tenir-ho clar. No t'havia vist en més de dos anys, tot i que freqüentàvem els mateixos llocs. Moria de ganes de veure't, de parlar una estona, d'oblidar el temps i aturar el món, com només nosaltres podíem fer-ho. Però no va passar. En canvi, vaig tenir els teus darrers instants, el teu últim alè de vida, el teu últim somriure i aquestes llàgrimes que encara fan que em doni voltes el cap.

Et vaig trobar entre la multitud histèrica, entre runa i flames, entre crits i plors que esquinçaven. No mereixies morir així, que tant havies repudiat el soroll i preferit el silenci, per escoltar els teus pensaments i, de tant en tant, els meus. Era una cruel ironia, i no obstant això hi estaves, estesa en el paviment, amb les cames atrapades per les bigues i l'abdomen tot xop de sang. Vaig córrer immediatament cap a tu. Vaig prendre la teva mà dreta entre les meves, i no vaig poder contenir el plor. Quan em vas veure, només vas poder somriure. Sempre vaig pensar que aquest somriure teu era el més sincer i pur de tots els somriures damunt aquest món.

Desitjava morir amb tu, no separar-me de tu mai més. Implorava, amb tota l'ànima, que la terra s'obrís i ens s'empassés a un abisme fosc i sense fons. Però no va passar. Sentia com la teva mà s'aferrava a la meva, com si em donessis tota la vida que et quedava en aquest gest. El cor s'em va trencar quan vaig veure que els teus ulls, ennuvolats de les teves llàgrimes i les meves, s'estaven tancant a poc a poc, i que mai tornarien a obrir-se. Sense deixar de somriure, els teus llavis em van entregar la teva última paraula: "Perdó".

No vaig entendre per què vas dir això. No vaig entendre per què ploraves i somreies al veure'm aquí, sostenint la teva mà. Va poder haver significat tant, o potser que jo només estigui imaginant. I, de sobte, vaig despertar. Mai m'havia sentit tan malament per no tenir-te, fins aquell instant. Quant de temps més hem de passar per això?

• • •

No tenía claro que significaban aquellas lágrimas tuyas. Incluso ahora, sigo sin tenerlo claro. No te había visto en más de dos años, a pesar de que frecuentábamos los mismos lugares. Moría de ganas de verte, de hablar un rato, de olvidar el tiempo y detener el mundo, como sólo nosotros podíamos hacerlo. Pero no ocurrió. En cambio, tuve tus últimos instantes, tu último aliento de vida, tu última sonrisa y esas lágrimas que todavía hacen que mi cabeza de vueltas.

Te encontré entre la multitud histérica, entre escombros y llamas, entre gritos y llantos que desgarraban. No merecías morir así, que tanto habías repudiado el ruido y preferido el silencio, para escuchar tus pensamientos y, de vez en cuando, los míos. Era una cruel ironía, y sin embargo, ahí estabas, tendida en el pavimento, con las piernas atrapadas por las vigas y el abdomen empapado en sangre. Corrí inmediatamente hacia ti. Tomé tu mano derecha entre las mías, y no pude contener el llanto. Cuando me miraste, solamente pudiste sonreir. Siempre pensé que esa sonrisa era la más pura y sincera de todas las sonrisas de este mundo.

Deseaba morir contigo, no separarme de ti nunca más. Imploraba, con toda mi alma, que la tierra se abriera y nos engullera a un oscuro abismo sin fondo. Pero no ocurrió. Sentía cómo tu mano se aferraba a la mía, como si me compartieras toda la vida que te quedaba en ese gesto. El corazón se me partió cuando vi que tus ojos, nublados por tus lágrimas y las mías, se iban cerrando poco a poco, y que jamás volverían a abrirse.  Sin dejar de sonreír, tus labios me entregaron tu última palabra: "Perdón".

No entendí por qué dijiste eso. No entendí por qué llorabas y sonreías al verme ahí, sosteniendo tu mano. Pudo haber significado tanto, o puede ser que yo sólo lo esté imaginando. Y, de pronto, desperté. Jamás me había sentido tan mal por no tenerte, hasta aquel momento. ¿Cuánto tiempo más hemos de pasar por esto?